ElPunt/Avui+ 29-09-11
Sortint d’un sopar enfilo cap a casa i de cop m’adono que m’han canviat el poble! Que sí, que sí, que aquesta ciutat és una altra, que aquí ha passat alguna cosa... Ha passat que avui he visitat l’exposició de l’artista farnesenc J.M.Fontanet a la Biblioteca Joan Vinyoli de Santa Coloma. Es tracta del seu darrer treball, una sèrie d’interpretacions nocturnes que ha fet de la ciutat i que porta com a títol “Encenc el llum perquè la nit s’acaba” (un fragment de poema de JoanVinyoli). M’hi he quedat encantat tota la tarda i ara que és fosc els ulls em vessen pinzellades d’un artista que ha crescut enormement. Avanço per aquest carrer tan anodí i zzzzp, es torna un indret reflexiu, il·luminat pel blanc titani de la paleta. Ara travessaré aquella plaça de façanes adotzenades i zzzzzp, ja veuràs com el remolinat de les cases canviarà la rutina Fecsa-Endesa per la intriga d’un fanal que esquitxa llum de groc Cadmi. Té, ho veus? I guaita allà com els arbres miren, i allà com les cases pensen. I què me’n dius del cel, que ja no es deixa contemplar sinó que contempla? Tot l’ambient esdevé relat dins del silenci. De cop i volta em trobo caminant per una ciutat amatent, ètica, desvetllada. Una ciutat que, com diu l’artista parlant de la seva obra, és tota ella misteri, acció i esperança... Però au va, em dic, tot això són impressions sensorials, truites somniades... És quan em ve al cap aquella anècdota que conten del pintor Claude Monet. Un amic a qui no acabava de fer el pes com interpretava la natura el seu pintor admirat, un dia el va anar a veure al taller per dir-li: “Avui passejava per la riba del Sena i, coi, m’ha semblat que segons com, el riu ja té una retirada als teus quadres...” Què em contestaria en Fontanet, si li vingués amb una observació semblant? Segurament el mateix que va contestar el pintor parisenc: “Oh, és que la natura no és pas tan ruca com sembla; de mica en mica va aprenent dels artistes...”. I potser després, pensant en Vinyoli, em recordaria el que va deixar escrit un altre poeta, Oscar Wilde, al seu llibre Intencions: que “la literatura s’avança sempre a la vida, que no la copia sinó que l’afaiçona per fer-la servir després”. Entro a casa pensant que aquest és el gran rol dels artistes, sobretot si viuen arrelats a un poble: avançar-se mantenint la lucidesa, anar-nos donant margarides als porcs que som la resta, i perseverar en la dèria d’ensenyar a la natura com ha de ser la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada