Alegria de Farners

ElPunt/Avui+ 13-10-2011

La CUP de Santa Coloma de Farners ha convocat per a la setmana que ve una reunió d’entitats amb un únic punt a l’ordre del dia: tractar la proposta de creació d’una comissió municipal de festes.  La convocatòria va acompanyada d’un document  per arrencar a partir d’una base programàtica. En l’apartat de funcions que hauria d’assumir aquesta comissió hi podem llegir: “vetllar per la bona organització de les festes; dinamitzar les festes; elaborar i publicar un calendari de festes, i vetllar pel bon repartiment i la bona gestió del pressupost municipal de festes”. Ha quedat clar, doncs: la cosa va de festes... La CUP, això sí, ens adverteix que no vol “cap protagonisme en aquest tema” i que només desitgen “facilitar que les coses a L’Ajuntament vagin d’una altra manera”.  Actitud molt plausible, com qualsevol altra que demostri esperit participatiu.  Ara bé, en què quedem? Els temps han canviat o no? Hi ha crisi o no n’hi ha? Recordem què diu l’Enciclopèdia farnesenca de Miquel Borrell parlant de temps més austers i amb hàbits més sobris de diversió. A la primera part del XX, l’Ajuntament de Santa Coloma no solament no pagava els fastos sinó que posava tres condicions als organitzadors privats del Cercle Colomenc, l’Ateneu o l’Artística: cedir l’orquestra perquè toqués els vespres davant de l’Ajuntament; vestir correctament a l’envelat i entrada lliure per als forasters. Ras i curt: tu pagues la ballarusca, i a sobre jo te la condiciono. En un altre escrit l’historiador parla de la gran rivalitat entre entitats per fer el ball més lluït, i ell mateix m’explica que cap als anys deu l’ajuntament pagava sardanes a la plaça per als qui no podien pagar una quota a cap de les entitats ciutadanes. És a dir: en qüestions de divertiment, “copagaven” els que podien i tenien gratuïtat aquells que anaven fluixos d’armilla... Ara són temps més democràtics, és clar. Però amb més sentit comú?  Mal acostumat a exigir i exigir, el ciutadà creu que el poder públic ha de pagar els saraus fins i tot quan no n’hi ha per medecines, llibres o carreteres. Doncs mirin, no. Trobo que és una incoherència indignar-se per la retallada sanitària i educativa al mateix temps que exigeixes que l’erari públic continuï pagant la xerinola. Organitza’t, associa’t, fes números, i, si hi arribes, munta’t el ball. I els 250.000 euros que l’ajuntament es gasta anualment en festes que vagin a primeres necessitats. Perquè, en efecte, les coses hauran d’anar d’una altra manera...

Santa Coloma nocturna

ElPunt/Avui+ 29-09-11

Sortint d’un sopar enfilo cap a casa i  de cop m’adono que m’han canviat el poble!  Que sí, que sí, que aquesta ciutat és una altra, que aquí ha passat alguna cosa... Ha passat que avui he visitat l’exposició de  l’artista farnesenc  J.M.Fontanet a la Biblioteca Joan Vinyoli de Santa Coloma. Es tracta del seu darrer treball, una sèrie d’interpretacions nocturnes que ha fet de la  ciutat i que porta com a títol “Encenc el llum perquè la nit s’acaba” (un fragment de poema de JoanVinyoli). M’hi he quedat encantat tota la tarda i ara que és fosc  els ulls em vessen pinzellades  d’un artista que ha crescut enormement.  Avanço per aquest carrer tan anodí i zzzzp,  es torna un indret reflexiu,  il·luminat pel blanc titani de la paleta.  Ara travessaré aquella plaça de façanes adotzenades i zzzzzp, ja veuràs com  el remolinat de les cases canviarà la rutina Fecsa-Endesa  per la intriga d’un fanal que esquitxa llum de groc Cadmi. Té, ho veus? I guaita allà com els arbres miren, i allà com les cases pensen. I què me’n dius del cel, que ja no es deixa contemplar sinó que contempla? Tot l’ambient esdevé relat dins del silenci. De cop i volta em trobo caminant per  una ciutat amatent, ètica, desvetllada. Una ciutat que, com  diu l’artista parlant de la seva obra, és tota ella misteri, acció i esperança...  Però  au va, em dic, tot això són impressions sensorials, truites somniades... És quan em ve al cap aquella anècdota que conten del pintor Claude Monet. Un amic a qui no acabava de fer el pes com interpretava la natura el seu pintor admirat, un  dia el va anar a veure al taller per dir-li: “Avui  passejava per la riba del  Sena  i, coi, m’ha semblat  que segons com,  el riu ja té una retirada als teus quadres...”  Què em contestaria en Fontanet,  si li vingués amb una observació semblant? Segurament el mateix que va contestar el pintor parisenc:  “Oh, és que la natura no és pas tan ruca com sembla; de mica en mica va aprenent dels artistes...”.  I potser després, pensant en Vinyoli, em recordaria el que va deixar escrit un altre poeta, Oscar Wilde, al seu llibre Intencions:  que “la literatura s’avança sempre a la vida, que no la copia sinó que l’afaiçona per fer-la servir després”. Entro a casa pensant que aquest és el gran rol dels artistes, sobretot si viuen arrelats a un poble: avançar-se mantenint la lucidesa, anar-nos donant margarides als porcs que som la resta, i perseverar  en la dèria d’ensenyar a la natura com ha de ser la vida.