Alegria de Farners

ElPunt/Avui+ 13-10-2011

La CUP de Santa Coloma de Farners ha convocat per a la setmana que ve una reunió d’entitats amb un únic punt a l’ordre del dia: tractar la proposta de creació d’una comissió municipal de festes.  La convocatòria va acompanyada d’un document  per arrencar a partir d’una base programàtica. En l’apartat de funcions que hauria d’assumir aquesta comissió hi podem llegir: “vetllar per la bona organització de les festes; dinamitzar les festes; elaborar i publicar un calendari de festes, i vetllar pel bon repartiment i la bona gestió del pressupost municipal de festes”. Ha quedat clar, doncs: la cosa va de festes... La CUP, això sí, ens adverteix que no vol “cap protagonisme en aquest tema” i que només desitgen “facilitar que les coses a L’Ajuntament vagin d’una altra manera”.  Actitud molt plausible, com qualsevol altra que demostri esperit participatiu.  Ara bé, en què quedem? Els temps han canviat o no? Hi ha crisi o no n’hi ha? Recordem què diu l’Enciclopèdia farnesenca de Miquel Borrell parlant de temps més austers i amb hàbits més sobris de diversió. A la primera part del XX, l’Ajuntament de Santa Coloma no solament no pagava els fastos sinó que posava tres condicions als organitzadors privats del Cercle Colomenc, l’Ateneu o l’Artística: cedir l’orquestra perquè toqués els vespres davant de l’Ajuntament; vestir correctament a l’envelat i entrada lliure per als forasters. Ras i curt: tu pagues la ballarusca, i a sobre jo te la condiciono. En un altre escrit l’historiador parla de la gran rivalitat entre entitats per fer el ball més lluït, i ell mateix m’explica que cap als anys deu l’ajuntament pagava sardanes a la plaça per als qui no podien pagar una quota a cap de les entitats ciutadanes. És a dir: en qüestions de divertiment, “copagaven” els que podien i tenien gratuïtat aquells que anaven fluixos d’armilla... Ara són temps més democràtics, és clar. Però amb més sentit comú?  Mal acostumat a exigir i exigir, el ciutadà creu que el poder públic ha de pagar els saraus fins i tot quan no n’hi ha per medecines, llibres o carreteres. Doncs mirin, no. Trobo que és una incoherència indignar-se per la retallada sanitària i educativa al mateix temps que exigeixes que l’erari públic continuï pagant la xerinola. Organitza’t, associa’t, fes números, i, si hi arribes, munta’t el ball. I els 250.000 euros que l’ajuntament es gasta anualment en festes que vagin a primeres necessitats. Perquè, en efecte, les coses hauran d’anar d’una altra manera...

Santa Coloma nocturna

ElPunt/Avui+ 29-09-11

Sortint d’un sopar enfilo cap a casa i  de cop m’adono que m’han canviat el poble!  Que sí, que sí, que aquesta ciutat és una altra, que aquí ha passat alguna cosa... Ha passat que avui he visitat l’exposició de  l’artista farnesenc  J.M.Fontanet a la Biblioteca Joan Vinyoli de Santa Coloma. Es tracta del seu darrer treball, una sèrie d’interpretacions nocturnes que ha fet de la  ciutat i que porta com a títol “Encenc el llum perquè la nit s’acaba” (un fragment de poema de JoanVinyoli). M’hi he quedat encantat tota la tarda i ara que és fosc  els ulls em vessen pinzellades  d’un artista que ha crescut enormement.  Avanço per aquest carrer tan anodí i zzzzp,  es torna un indret reflexiu,  il·luminat pel blanc titani de la paleta.  Ara travessaré aquella plaça de façanes adotzenades i zzzzzp, ja veuràs com  el remolinat de les cases canviarà la rutina Fecsa-Endesa  per la intriga d’un fanal que esquitxa llum de groc Cadmi. Té, ho veus? I guaita allà com els arbres miren, i allà com les cases pensen. I què me’n dius del cel, que ja no es deixa contemplar sinó que contempla? Tot l’ambient esdevé relat dins del silenci. De cop i volta em trobo caminant per  una ciutat amatent, ètica, desvetllada. Una ciutat que, com  diu l’artista parlant de la seva obra, és tota ella misteri, acció i esperança...  Però  au va, em dic, tot això són impressions sensorials, truites somniades... És quan em ve al cap aquella anècdota que conten del pintor Claude Monet. Un amic a qui no acabava de fer el pes com interpretava la natura el seu pintor admirat, un  dia el va anar a veure al taller per dir-li: “Avui  passejava per la riba del  Sena  i, coi, m’ha semblat  que segons com,  el riu ja té una retirada als teus quadres...”  Què em contestaria en Fontanet,  si li vingués amb una observació semblant? Segurament el mateix que va contestar el pintor parisenc:  “Oh, és que la natura no és pas tan ruca com sembla; de mica en mica va aprenent dels artistes...”.  I potser després, pensant en Vinyoli, em recordaria el que va deixar escrit un altre poeta, Oscar Wilde, al seu llibre Intencions:  que “la literatura s’avança sempre a la vida, que no la copia sinó que l’afaiçona per fer-la servir després”. Entro a casa pensant que aquest és el gran rol dels artistes, sobretot si viuen arrelats a un poble: avançar-se mantenint la lucidesa, anar-nos donant margarides als porcs que som la resta, i perseverar  en la dèria d’ensenyar a la natura com ha de ser la vida.

Submarinisme a Santa Coloma

 

15-09-11

Me’n vaig al mercat de Santa Coloma a comprar préssecs. Aquell marxant de sota les Mesures, d’on deu ser?. M’hi acosto. Està atenent una dona romanesa que parla prou bé el català. Però el marxant, dali que dali, dirigint-se-li en castellà. Jo que li demano: -“I per què ho fas, això?” Em mira amb curiositat, deixa el que tenia a les mans, se les neteja amb el darrere dels pantalons i se m’acosta: –“A veure, prenem distància, prenem distància–m’aconsella-- , del que et diré ja veuràs com me’n donaràs un 75% de raó, si no un 90%...”  –“Caram, dispara...”, li dic gairebé avergonyit. –“Doncs li parlo en castellà... perquè JO! tinc educació i respecte...”. Passat l’ensurt inicial, li replico allò que tu, estimat lector, ja saps de sobres: que el respecte es demostra procurant que el nouvingut es pugui sentir tan català com els nascuts aquí. El marxant torna a posar cara de filòsof i em perdona la vida per segona vegada –“Oooh, prenem distància, prenem distància: com vols que un negre sigui mai català?!” Ostres, què passa aquí? Em giro cap a la dona romanesa, però no, no ha pas mudat de pell. Continua sent rossa i pàl·lida. Em giro ara cap al marxant, i no, no fa pas pinta d’idiota, si més no, en el sentit popular del terme. Una altra cosa seria si parléssim d’una idiòcia en sentit etimològic, és a dir, d’aquella tendència a tancar-se en els propis pensaments. O d’una idiòcia dostoievskiana, que et porta a ser més respectuós i educat del compte... Però no, idiota, el que es diu idiota, no ho és pas. Un tipus que es distancia per agafar perspectiva, que parla amb percentatges  i que sap encolomar-te aquells préssecs de merda, tan farinosos, no pot pas ser-ho. Així doncs, que li passa, al nostre marxant? Que és un suro, vet-ho aquí! Un suro resistent a qualsevol immersió lingüística. Un suro diglòssic  que no deixa que res ni ningú es pugui immergir si depèn d’ell. Un suro de l’escorça de tres-cents anys de castellanisme. I així ens anem enfonsant (que no immergint) enxarxats a tants suros... Una setmana després, per les mateixes Mesures, passa una processó de torxes reivindicant l’orgull de la catalanitat. I uns dies més tard, una altra  concentració, aquesta vegada a la plaça de l’ajuntament, per donar moral i suport als mestres. Em miro els manifestants pro-immersió, em miro a mi mateix, també fent el submarinista, i de cop em sembla que tots plegats som una flota en naufragi i amb l’aigua al coll... Glup..català...glup... a l’atac?

Santa Coloma i la paraula

04-08-2011

Aquí perquè se’n riuen i allà perquè s’ho creuen de debò, la  qüestió és que a Santa Coloma de Farners està fent forat l’eslògan “ciutat de la paraula”. Hi ajuda , és clar, el fet que s’estigui reconvertint  l’antiga casa Geronès en un equipament cultural de caràcter museístic i que se l’hagi batejat --una mica temeràriament-- amb el nom de Casa de la Paraula.  No és la primera vegada que la capital de la Selva queda vinculada a aquesta unitat mínima de pensament. Fa un segle, el colomenc  Ricard Aragó (que signava amb el pseudònim Ivon l’Escop) fundava a Barcelona la Lliga del bon mot per combatre el llenguatge groller i encetava una campanya arreu del país, amb l’ajut inestimable, entre altres, del poeta Maragall. Una iniciativa com aquesta ha fet riure sovint el personal més progressista del país, però què volen què els digui, en els temps tan xarons i belenestebaners que corren, potser ens haurem de tornar a prendre seriosament el ciutadà Escop, ni que sigui perquè retorni una mica de bellesa al discurs del carrer. Hem arribat a un embafament tan gran de grolleries  i vulgarismes sense cap grapa ni genuïnitat que potser sí que ens caldrà revisar el nostre llenguatge, tot decidint sobre la marxa la conveniència  i oportunitat estètica de cada vocable que fem servir. Amb una paraula solta i sense verb ja pots construir una proposició (“plou!”) o un ideari força complet (“justícia!”). Ja no diguem amb quatre o cinc juxtaposades, que et permeten, a més, fer volar coloms durant anys i panys (“Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia!”). Ara bé, si del que es tracta és de construir pensaments que siguin també arguments, no et caldran tan sols unitats de llenguatge: necessitaràs també interlocutors perquè aquest circuli.  La sinceritat d’uns i altres en les seves raons faran la resta: pobles més democràtics o més exposats a la demagògia. És possible que un equipament cultural de tendència expositiva pugui ajudar a practicar l’art de la paraula i de la discussió? Vet aquí el repte: fer de la necessitat virtut  i donar consistència a un eslògan.  Amb fons dispersos (cineasta Jordà;  poeta Vinyoli;  pintor Beulas...) però sense un projecte ben travat, la futura Casa de la Paraula de Santa Coloma corre el risc de caure en la vacuïtat i la desvertebració. Una altra cosa seria si els responsables encertessin a donar-li també aquest caràcter d’homenatge i praxis del discurs, l’eloqüència i l’argumentació sobre les bases sempre segures de la bellesa i la democràcia.