Submarinisme a Santa Coloma

 

15-09-11

Me’n vaig al mercat de Santa Coloma a comprar préssecs. Aquell marxant de sota les Mesures, d’on deu ser?. M’hi acosto. Està atenent una dona romanesa que parla prou bé el català. Però el marxant, dali que dali, dirigint-se-li en castellà. Jo que li demano: -“I per què ho fas, això?” Em mira amb curiositat, deixa el que tenia a les mans, se les neteja amb el darrere dels pantalons i se m’acosta: –“A veure, prenem distància, prenem distància–m’aconsella-- , del que et diré ja veuràs com me’n donaràs un 75% de raó, si no un 90%...”  –“Caram, dispara...”, li dic gairebé avergonyit. –“Doncs li parlo en castellà... perquè JO! tinc educació i respecte...”. Passat l’ensurt inicial, li replico allò que tu, estimat lector, ja saps de sobres: que el respecte es demostra procurant que el nouvingut es pugui sentir tan català com els nascuts aquí. El marxant torna a posar cara de filòsof i em perdona la vida per segona vegada –“Oooh, prenem distància, prenem distància: com vols que un negre sigui mai català?!” Ostres, què passa aquí? Em giro cap a la dona romanesa, però no, no ha pas mudat de pell. Continua sent rossa i pàl·lida. Em giro ara cap al marxant, i no, no fa pas pinta d’idiota, si més no, en el sentit popular del terme. Una altra cosa seria si parléssim d’una idiòcia en sentit etimològic, és a dir, d’aquella tendència a tancar-se en els propis pensaments. O d’una idiòcia dostoievskiana, que et porta a ser més respectuós i educat del compte... Però no, idiota, el que es diu idiota, no ho és pas. Un tipus que es distancia per agafar perspectiva, que parla amb percentatges  i que sap encolomar-te aquells préssecs de merda, tan farinosos, no pot pas ser-ho. Així doncs, que li passa, al nostre marxant? Que és un suro, vet-ho aquí! Un suro resistent a qualsevol immersió lingüística. Un suro diglòssic  que no deixa que res ni ningú es pugui immergir si depèn d’ell. Un suro de l’escorça de tres-cents anys de castellanisme. I així ens anem enfonsant (que no immergint) enxarxats a tants suros... Una setmana després, per les mateixes Mesures, passa una processó de torxes reivindicant l’orgull de la catalanitat. I uns dies més tard, una altra  concentració, aquesta vegada a la plaça de l’ajuntament, per donar moral i suport als mestres. Em miro els manifestants pro-immersió, em miro a mi mateix, també fent el submarinista, i de cop em sembla que tots plegats som una flota en naufragi i amb l’aigua al coll... Glup..català...glup... a l’atac?

Santa Coloma i la paraula

04-08-2011

Aquí perquè se’n riuen i allà perquè s’ho creuen de debò, la  qüestió és que a Santa Coloma de Farners està fent forat l’eslògan “ciutat de la paraula”. Hi ajuda , és clar, el fet que s’estigui reconvertint  l’antiga casa Geronès en un equipament cultural de caràcter museístic i que se l’hagi batejat --una mica temeràriament-- amb el nom de Casa de la Paraula.  No és la primera vegada que la capital de la Selva queda vinculada a aquesta unitat mínima de pensament. Fa un segle, el colomenc  Ricard Aragó (que signava amb el pseudònim Ivon l’Escop) fundava a Barcelona la Lliga del bon mot per combatre el llenguatge groller i encetava una campanya arreu del país, amb l’ajut inestimable, entre altres, del poeta Maragall. Una iniciativa com aquesta ha fet riure sovint el personal més progressista del país, però què volen què els digui, en els temps tan xarons i belenestebaners que corren, potser ens haurem de tornar a prendre seriosament el ciutadà Escop, ni que sigui perquè retorni una mica de bellesa al discurs del carrer. Hem arribat a un embafament tan gran de grolleries  i vulgarismes sense cap grapa ni genuïnitat que potser sí que ens caldrà revisar el nostre llenguatge, tot decidint sobre la marxa la conveniència  i oportunitat estètica de cada vocable que fem servir. Amb una paraula solta i sense verb ja pots construir una proposició (“plou!”) o un ideari força complet (“justícia!”). Ja no diguem amb quatre o cinc juxtaposades, que et permeten, a més, fer volar coloms durant anys i panys (“Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia!”). Ara bé, si del que es tracta és de construir pensaments que siguin també arguments, no et caldran tan sols unitats de llenguatge: necessitaràs també interlocutors perquè aquest circuli.  La sinceritat d’uns i altres en les seves raons faran la resta: pobles més democràtics o més exposats a la demagògia. És possible que un equipament cultural de tendència expositiva pugui ajudar a practicar l’art de la paraula i de la discussió? Vet aquí el repte: fer de la necessitat virtut  i donar consistència a un eslògan.  Amb fons dispersos (cineasta Jordà;  poeta Vinyoli;  pintor Beulas...) però sense un projecte ben travat, la futura Casa de la Paraula de Santa Coloma corre el risc de caure en la vacuïtat i la desvertebració. Una altra cosa seria si els responsables encertessin a donar-li també aquest caràcter d’homenatge i praxis del discurs, l’eloqüència i l’argumentació sobre les bases sempre segures de la bellesa i la democràcia.